La poesia sorgix com una necessitat imperiosa

 Les persones que escriuen habitualment m'entendran: de vegades escriure és menester. I vull dir que els esdeveniments t'aboquen a escriure. Funciona en moments d'agitació, en moments d'una falsa calma. 

Comences amb una idea, en prosa, vols escriure un article. I el primer que surt són idees, ja editaré, penses per acabar amb la paràlisi per anàlisi que sobta a l'individu modern. De què te n'adones, estàs profunditzant massa per ser un article, i el surrealisme, la cosa postmoderna s'apodera de la teua ment i la teua escriptura. 

<Ordena açò, ni tu mateixa ho entendràs després >, et dius per tractar de reconduir la malifeta. Però és massa tard. Vol sorgir el poema i és com si algú t'hi haguera injectat vitamina k a les venes. Algú ve de sobte i t'interromp. Has desenvolupat la capacitat per escriure sense mirar al teclat (sols et falta moure les orelles al temps per ser quasi perfecta) i súbitament eres una pianista que en cada mà toca una melodia. I és que assentixes a la veu, que et diu coses i inclús les escoltes. Però el teu poema vol eixir i es penja dels dits i de la fluïdesa benevolent de les tecles. És un fluir tou, una percussió amortida i de so harmònic i acompanya les idees felices. I de sobte, penses que fa temps que no escrius un poema en castellà i és perquè parles de l'experiència i del treball i que estàs impregnada (involuntàriament) de tots els discursos que Sant Jordi t'ha imposat. Tots els mems del món, totes les lloances, totes les roses, l'absència de la fira, d'anar a mirar.

Ha eixit un poema i només penses en la teua experiència lectora i que ara vols ensenyar a llegir i a mirar des dels teus vidres i que en necessitem agafar i llançar algunes escales per arribar-hi. (Noteu, per favor, com tracte d'introduir els febles). No sóc conscient de si sé pronunciar alguns sons originaris que es perden com el linx de Rússia, que porta dos anys tractant de trobar els seus semblants. 

Ací no tractem de trobar els semblants, ací tractem de fer contacte, cada dia, amb el món:

PARA UN ARTÍCULO Y UN VÍDEO SOBRE EL TRABAJO DE LECTURA

INTRODUCCIÓN

Ya hemos leído de todo, que los adolescentes leen, que no leen, que sólo leen WhatsApp, que lo que en realidad aprenden lo hacen a través de videojuegos, que para qué leer si aprenden más con los vídeos, que sí leen, en verdad, realmente, leen las lecturas que les obligamos, leen en las redes, leen el marca, leen en el baño y las etiquetas del champú, como nosotros, también. 

Pero, ¿realmente es eso leer? Leen, bueno, leen cosas, leen Flyers, leen panfletos, leen Twitter, los más aguerridos, las más irreverentes.

Leerán ahí, porque apenas escriben textos en IG, leen en emedés, leen emoticonos, y les aportan valores cambiantes. ¿Quién iba a pensar en la liquidez de los emoticonos, con sus significados flotantes y sonantes?. ¿Quién iba a pensar que los emoticonos tenían perspectiva, como dijo Ter, en uno de sus vídeos? Ter escribió un libro de poesía, ¿es eso lo que están leyendo?

Leen poesía, a Rayden, a Marwan, leen a Elvira Sastre y lo leen pensando que es algo realmente en serio, que no es una pose autoirónica, es que eso ya ni se pasa por la cabeza, ¿para qué, chica, para qué vas a perder el tiempo?

Leen wattpad, leen Beta Coqueta, leen de supermercado, leen la chica del tren, leen After  (prohibida su adaptación) después del After. Ojo, no veo mal lo del wattpad, ni lo del supermercado tampoco. Para una publicación medio larga y medio extensa que leen, con tramas, con personajes, con profundidad, con secuencias, con fidelidad, con solidez y continuidad, con besos y afectos, con alegría y desgracia. Con underground, con granos, con entereza y tratamiento real, con mirada hacia los adolescentes, que sí lo entienden y tiene cosa y valor y no son de esos a los que no les importa nada salvo poner una foto de su jeto y borrarla cuando han puesto diez fotos seguidas. 

Los adolescentes no quieren leer pero están condenados a hacerlo.