Petricor

 

Diumenge passat no va haver-hi poema, perquè el darrer dia de la mare estava ocupada escrivint una elegia per la meua àvia que un dia compartiré.

Aquest cap de setmana, tampoc he fet directe en dissabte perquè no estava d'ànims. Hui, amb l'eixida dels criteris de correcció de les oposicions i els trons a l'Albufera, hem convocat alguns vells fantasmes que ens han proporcionat alguns temes per apuntalar. La síndrome de la impostora, la celeritat del pas del temps i com en moltes manifestacions líriques, de manera soterrada (quina manera de jugar, la meua) la por a l'adveniment de la mort no dita. 

L'altre dia ho parlava amb el meu alumnat, tanta és la por a la mort, a la seua vinguda, que inventem mil i una floritures per tal de no convocar el final. Hui la mort és invocada a força de buit i a força de pluja i així  ha sorgit:

Petricor

Descalces al parc,

nu el peu contra la pedra.

Sobtadament reconeguem

el flaire d'impostura, 

l'olor de la tebiesa.

El petricor s'mposà

com s'imposen al buit les paraules.

 Nosaltres, descalces al paviment

i sense sola, ens disposàvem 

a batre'ns al circuit.

Ara, de sobte, tots els contratemps 

del món es conjuren, 

i nosaltres només tenim un gat

que fuig de l'aigua

i els peus freds.

I una olor romàntica

per als qui no patien la tempesta

ens calava els ossos i la consciència.

Tingues cura de la pluja, 

que bé ho saps que vindrà.

Tingues por de la força de l'aigua, 

que un dia regalimarà sense pietat

per sòcols i clavegueres.